Durant el període de la Segona República (1931-1933) es visqué una embranzida general de la premsa, amb un notable increment del nombre de capçaleres diàries, fet que també va representar una renovació en els continguts i una gran voluntat de penetració en la societat i d’incidència en tots els termes i sectors de l’opinió pública. En moltes ocasions els mitjans afavorien opcions polítiques o sindicals concretes, amb una important presència de publicacions relativament independents.
Quan esclatà el cop militar hi hagué la conseqüent reacció popular, l’ocupació dels diaris considerats enemics es produí des de el primer moment. Aquesta enemistat, però, no era sempre coincident i depenia de qui la considerés; així es van donar gran diversitat de casos i, fins i tot, hi hagué enfrontaments entre les diferents forces que anaven a ocupar un mateix diari. Tothom sabia el pes de la premsa, sobretot en aquells moments de desconcert, i del que podia significar la possessió dels mitjans informatius de cara a obtenir el control i el poder. No comptava només poder difondre l’ideari propi, sinó que, al mateix temps, era important silenciar les veus hostils i fins i tot les indiferents a la revolució. Per exemple, a la ciutat republicana de Barcelona, el fenomen quasi immediat de la premsa requisada fou una de les primeres conseqüències visibles del triomf de la revolució. La premsa va ser el pilar fonamental per donar a conèixer la implantació arreu del nou ordre revolucionari.
Hi va haver molts diaris que desaparegueren i d’altres que varen continuar però, moltes vegades aquesta continuació era més aparent que real; continuaren les capçaleres i la maquinària, fins i tot els treballadors, però la línia dels nous diaris fou moltes vegades diferent de la que havia estat fins aleshores, excepte la dels diaris republicans que no tingueren, en general, cap problema per continuar les seves activitats, tret d’alguns ensurts (amenaces, etc.). En canvi la premsa conservadora espanyolista o catalanista, des de la de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) fins a la de la Lliga Regionalista, fou silenciada, mentre que sorgiren moltes capçaleres en mans del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i de la Confederació Nacional del Treball-Federació Anarquista Ibèrica (CNT-FAI).
Els que ocuparen els diaris no foren només els partits polítics i les organitzacions sindicals, sinó qualsevol organització o organisme institucional present al territori, com els ajuntaments o la mateixa Generalitat. Les incautacions les dugueren a terme aquells que hi tenien interès, però també per qui tenia el poder de les armes. En altres, arribà a ser el mateix propietari qui es posà a disposició del nou ordre revolucionari. La causalitat fou àmplia i diversa.
L’apropiació en forma de confiscacions, consisteix en la presa de possessió de la propietat per part d’un grup social o polític, és a dir, per un tercer (ni els propietaris ni els treballadors) que la destina al mateix ús, sota la cobertura de la nova legalitat vigent o sense ella. Els treballadors podien ser, segons el cas, els del mateix centre de treball o treballadors vinguts de fora. També hi hagué casos que els periòdics foren requisats sense que cap treballador propi fos present davant de l’acció. En canvi, en l’apropiació en forma de col•lectivitzacions, són els obrers el que determinen passar a ser ells mateixos els gestors, ja sigui de forma autònoma o mitjançant una central sindical. Aquestes apropiacions es van dur a terme, en la seva majoria, a ciutats importants com Madrid o València.
La proliferació d’organitzacions polítiques i sindicals féu que sovint no n’hi hagués prou amb els diaris ocupats. Per això en sortiren de nous, tot i que normalment tingueren una vida curta. La gran quantitat d’esdeveniments noticiables i de noves idees propiciades per l’esclat del moment també contribuïren a la creació de noves publicacions. Però el fet de ser aquestes noves publicacions de curta tirada, tant pels problemes econòmics com, sovint, pel poc pes polític que representava qui n’estava al darrere, va fer que minvés molt el seu poder d’influència general, i que aquest fou obstentat només per unes poques publicacions de grans tirades. Aquestes petites publicacions tenien contractada una publicitat mínima que gairebé no els generava ingressos i la seva vida fou sovint tan curta com atzarosa.
Les confiscacions es van fer majoritàriament sense violència, ja que molts dels propietaris i dels redactors havien abandonat les instal•lacions i ningú no oposava resistència a les noves ocupacions. Sovint els mateixos treballadors que s’havien quedat els locals les facilitaven o directament les emprenien. En altres ocasions els càrrecs intermedis, i fins i tot els directius, romangueren als seus llocs, i pogueren seguir treballant, encara que se’ls igualà el sou i, tot i conservar algunes aparences, el seu pes específic en la incidència de línia editorial fou nul, ja que els textos que s’havien de publicar passaven en qualsevol cas, pels anomenats redactors polítics.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
